L’historiador i arqueòleg Carles Miret va ser l’encarregat d’obrir el cicle de conferències de l’Escola de la Terra (CDR la Safor) en la nova temporada per fer un repàs a la història de l’agricultura valenciana des de la revolució del neolític fins la crisi actual del camp valencià.
Carles Miret va explicar que a l’època del neolític (10.000 anys ac) comença el sedentarisme a conseqüència de la introducció de l’agricultura i la ramaderia. Llavors comencen a augmentar les malalties i la conflictivitat social. Els correus que es coneixen són el blat i l’ordi, i l’ovella i la cabra en ramaderia, tots introduïts a la mediterrània des d’Àsia. En època romana, hi trobem la tríada mediterrània: l’olivera, el blat i el raïm. Els romans, segons va comentar Carles Miret, usaven el vi per sanejar l’aigua.
A l’època andalusina, apareix el sistema de regadiu i la xarxa hidràulica que ara coneixem, com són els assuts, les séquies i les sénies. Un dada important és que l’aigua era un bé comunal. És llavors quan s’introdueix l’arrós, la canyamel i el taronger com a planta ornamental. Més avant en el temps, ja en època medieval els consells municipals garantien l’abastiment del blat entre la població per evitar les especulacions de preu i evitar així les revoltes socials.
A l’època moderna, amb el descobriment d’Amèrica, els fluxos culturals canvien i s’importa la creïlla, la dacsa i la carabassa. Amb la revolució liberal del segle XIX, sobretot a partir les amortitzacions, es configura l’actual paisatge agrícola valencià, segons Carles Miret. La propietat de la terra en moltes mans fa que hi hagen pocs latifundis i la petita burgesia urbana, conservadora i catòlica, inverteix el capital en el camp. Els sindicats són llavors formats per propietaris i no per jornalers.
Comencen ja al segle XIX les dinàmiques especulatives del camp, les produccions rendibles dedicades a l’exportació, i es perd biodiversitat a conseqüència del monocultiu: vinya a l’interior, pansa al litoral i arròs a la ribera del Xúquer. Al segle XX aquesta situació del camp valencià s’agreuja amb el centralisme polític, la manca de planificació i el dèficit d’infraestructures. Amb la guerra civil s’endureixen les condicions del treball i hi ha un èxode rural cap a zones urbanes.
Carles Miret va anomenar entre els reptes de futur de l’agricultura valencià la necessitat de canviar el model productiu i l’explotació del camp pensat en el produccionisme i l’exportació. Cal, segons Miret, fer un ús sostenible dels recursos. Actualment s’estan abandonant parcel·les mentre es compren productes agrícoles elaborats fora.
CDR la Safor 